Carregant Esdeveniments

D’herència belga, egípcia i libanesa, el primer senzill del músic Tamino, de 21 anys, és una cançó amb un poder sorprenent, visceral, per a asseure’s i escoltar, és com si el cantant hagués arribat, del no-res, completament format. Habibi (en àrab “el meu amor” o “estimat”) és una d’aquestes cançons que fa una burla de qüestions d’època i gènere. Convenientment, d’un músic dels qual l’educació transnacionalitat eludeixen qüestions estretes de procedència i casellers, és alhora antic i modern, evocant, en el seu retrat d’un amor que és majestuós però condemnat, la romàntica decadència del quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell i la poesia de Nick Cave, de la terra cremada i arrencada del cor. Musicalment, és com el pop actual, incomparable, gloriosament immune a les consideracions d’estil i moda. En aquest sentit, és totalment actual. Al mateix temps, hi ha alguna cosa tan d’un altre món, tan desafiadorament individualista, sobre la composició de Tamino, la seva veu que travessa les octaves i el seu falset eteri, que intentar categoritzar-los, o a ell mateix, sembla impossible.